8 de març

Quede clar, també, que són covards,

tots els qui obliden les arrels.

Seran branca d'empelt en altres prats.

I en la mort, rellogats dels estels.

(Cançó del cansat)

    

     Carmen Aguilar va morir quan jo estava a punt de complir els 15 anys. Temps més tard vaig tenir ocasió de tafanejar entre aqueixes coses que queden quan mors, objectes que, per a mi no significaven res, però, segurament, van marcar el sentit de la seua vida: un retall d'un periòdic, una boleta de fang, unes monedes de coure i plata, unes fotografies grogues, alguna granadura d'escàs valor; les restes d'un naufragi, les despulles d'una vida, dels que mai acabes de desprendre't perquè han sigut la raó de la teua vida.

     Entre aquests objectes estava el seu DNI, vaig observar la seua fotografia, ja era una dona major, el pèl molt més blanc que negre, arreplegat en un talp com solien fer les dones majors fins la primera meitat del segle passat, al donar-li la volta posava professió: "Sus labores" i en l'espai destinat a la signatura es llegia: "No sabe". Només això: "No sabe", vaig recordar llavors algunes coses que em va comptar, sent jo un xiquet; que des de menuda havia treballat, primer cuidant xiquets més xicotets i després netejant altres cases i llavant i planxant altres robes, a penes si va acudir a l'escola, així que casar-se va ser un alliberament, haver de preocupar-se només de sa casa i dels seus. Va tindre tres fills i el moment de més dolor va ser quan al seu fill major, el seu Pepe, se'l van portar al front (mai deia guerra) en 1938, acabats de complir els 18 anys.

     

     Carmen va morir als 73 anys. Carmen era la meua àvia. El seu Pepe era mon pare. Quan veig jugar a les meues nétes de vegades pense que hi ha una línia que uneix a les dones de distintes generacions que els fruits de la dignitat amb què Carmen va portar la seua vida espere que els disfruten les meues nétes. Tal vegada, d'ací alguns anys, quan nosaltres només siguem llàgrimes en la pluja, alguna de les meues nétes llegirà aquestes línies amb el mateix afecte que jo vaig escodrinyar en els papers de la meua iaia.

     

  

     PS. Un col·legi m'ha comunicat, aquesta mateixa setmana, que han escolaritzat una xiqueta romanesa de deu anys que mai havia xafat un centre educatiu, els pares afirmen que calia que estigués al càrrec dels germans més menuts.