Continuem mirant pel retrovisor.
El 23
d'agost de 1939 se signa a Moscou el Tractat de noAgressió entre l'Alemanya nazi i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques,
conegut col·loquialment com a Pacte Ribbentrop-Mólotov, (els ministres d'Afers
exteriors d'aquests països, Joachim von Ribbentrop i Viacheslav Mólotov
respectivament).
L'1 de
setembre de 1939 amb l'atac a Polònia per l'Alemanya nazi va començar la 2ª
Guerra Mundial. Des de final de setembre de 1939 en què Polònia es rendeix fins
a abril de 1940 transcorre el que es coneix com la “guerra
falsa”, el dia 9 del citat mes Alemanya ocupa Dinamarca i envaeix Noruega. El
10 de maig Alemanya envaeix Bèlgica, Holanda i Luxemburg i en només 46 dies els
que van del 10 de maig al 25 de juny de 1940 França es rendeix als nazis.
Únicament
Gran Bretanya pot enfrontar-se a Hitler, però aïllada sense poder produir per
si mateixa el necessari per a la guerra sembla imminent la seua caiguda i que
tota Europa siga engolida per la tirania nazi.
El
Congrés dels Estats Units havia aprovat en la dècada dels trenta les
anomenades lleis de neutralitat,
concretament en 1935, 1936, 1937,
aquesta a causa de la guerra civil espanyola, ja que les anteriors
només contemplaven conflictes entre estats i no conflictes interns, i finalment
la de 1939 que permetia que tots els bel·ligerants, sense distinció d'agressors
i agredits, pogueren comprar subministraments en tant utilitzaren el sistema de
pagament en efectiu i transport per compte del comprador; si bé en principi la
llei era un avantatge per a Gran Bretanya que disposava d'una major flota, les
reserves monetàries eren tan escasses que feien inviable el proveïment i tot això sense
comptar amb els atacs dels submarins alemanys.
Les urgents demandes de Churchill a Roosevelt
(tots dos havien coincidit com a responsables de la marina en els seus
respectius governs) van instar a aquest a promoure davant el Congrés la Lend-Lease Act (Llei de préstecs i
arrendaments) aprovada al març de 1941 i que donava autoritat al
president per a ajudar a qualsevol nació la defensa de la qual considerara
vital per als Estats Units i que a canvi s'acceptaria qualsevol tipus de
pagament que es considerara satisfactori. Aquesta llei va permetre l'ajuda en
armaments, munició, camions, aliments a Gran Bretanya, als països de la futura
Commonwealth que van rebre el 63% del total i altres països contendents,
l'URSS, per exemple, va rebre el 22% del total (La pel·lícula “Acció en l'Atlàntic nord”
de 1943 versa sobre aquests fets).
El
conjunt de l'ajuda va ascendir a quasi 50.000 milions de dòlars, dels quals una
part significativa van ser lliuraments sense cap pagament a canvi. Aquesta
ajuda militar va ser essencial per al triomf dels Aliats en la guerra.
