Història 1: Els bufons

Al diccionari català-valencià-balear apareixen fins a set accepcions del mot bufó, pel que ens interessa ens quedem en dues:

1. BUFÓ m.

Joglar que servia per fer riure, en els palaus dels reis i grans senyors; cast. bufón. Fuma, canta i fa l'amor: | y s'en frega dels bufons, versos algueresos (ap. Toda Poes. 120).
    Etim.: pres del fr. buffon (<it. buffone), mat. sign.

3. BUFÓ m.

Ca nanell (Mall.); cast. faldero.

    Refr.
—«A bufó nyeu-nyeu, puntada de peu» (Santanyí).

Crida l'atenció que en la primera accepció s'utilitza el verb en passat, és a dir que aquest personatge ja no existeix en l'actualitat.

A Grècia i Roma ja figuren els bufons fent el seu paper. A Grècia, els atenesos no desdenyaven sentir als més vils bufons en els mateixos teatres en què es presentaven a la vista i admiració del públic les creacions de Sòfocles i d'Eurípides.

A Roma, l'afició a tal tipus de gents va créixer al compàs que els costums es corrompien i que augmentava l'amor al luxe i al desenfrenament per l'ostentació, causant cada vegada major delectació i sent buscades amb major interès les monstruositats físiques, morals i intel·lectuals: nanos, gegants, deformes, etc. El costum va crear el tràfic i aquest va arribar a ser tan enorme que es va fer a Roma un mercat especial per a esta classe de mercaderies. Quan els profits de la dita indústria van augmentar de manera considerable, els orientals es van dedicar a la confecció de monstres i nanos.

Observem que l'augment de la demanda fa créixer l'oferta i així en la part oriental es van dedicar a la fabricació d'estos elements d'oci. No està documentada l'aparició d'una bombolla de bufons, cosa, d'altra banda, difícil de provar. Els bufons no tenen qui els escriga.

En l'Edat Mitjana cada castell tenia el seu bufó i van arribar a adquirir verdadera importància. Van prendre part en les conspiracions, en les guerres i en les festes d'aquella època cavalleresca, en alguns casos actuaven com els agents secrets contemporanis.

A França va destacar Triboulet, bufó de Francisco I, que l'acompanyava a les batalles, preguntat el rei si no tenia por de que el feren mort va contestar: “Qui el mate, morirà 30 minuts després” a la qual cosa Triboulet va replicar: I per què no 30 minuts abans?

A Espanya, encara que en menor grau que en altres països, va haver-hi també bufons. Encara que sempre van ser mirats amb el desafecte natural a una professió que, moltes vegades, conduïa a un favoritisme de baixa estofa, germen de males accions i fins de crims. Espies públics dels palaus són els bufons i els que més corrompen els seus costums, va dir Saavedra Fajardo en el seu “Idea de un príncipe político cristiano representada en 100 empresas” i Quevedo en “Las  Zahúrdas de Plutón”, va dedicar una part especial als bufons. Els bufons de la cort de Felip IV van ser retratats amb singular mestria per Velázquez imbuint-los de gran dignitat i port aristocràtic, entre ells la nana Mari Bàrbola que serà un dels bufons més famosos per figurar retratada en primer terme en Les Meninas

No obstant això al diccionari d’ús de l’espanyol hi ha una accepció de bufó que és: Persona que tracta de divertir a altres per servilisme i en aquest significat podem afirmar que: Sempre hi ha hagut bufons.